Quina Grua el meu estel,
JOAN SALVAT-PAPASSEIT

(de su libro El poema de la Rosa als Llavis )

Quina grua el meu estel,

quin estel la meva grua!

_ de tant com brilla en el cel

sembla una donzella nua.

L’espurneig que em fereix l’ull

són els seus pits quan s’inclina:

si fa un mirall de l’escull

perleja a l’arena fina.

De la meva barca estant

dono al cordill tota mida.

I l’ala clara, sestant.

del gavot que passa, crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent

i la trena que es deslliga

volar d’oronella al vent!

cabell desfet de l’amiga.

Amiga del dolç turmell

_ Com una vela s’enfila

espitllera de l’ocell :

si jo llenço el braç, vacil.la

Vianant vora la mar

prega pels marins que arriben:

si veuen l’estel dansar

moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot

que és lliure de la sentida,

però no diguis ni un mot

si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,

que l’oreig l’acosta, i mira

que et prendrà l’amor senyor

-que mariner ja sospira