Les decapitacions (1934)
Joan Oliver ( Pere Quart )

     IV

     Triste objet où des dieux triomphe la colère,
     et qui méconnoitroit l’oeil même de son père.
                          Racine

Ací só. Tots m’anomenen
l’Escapçat de can Medir.
Si adés era famós lladre
ho só avui tant com ahir.
Calo foc a les pallisses,
traginers m’escau d’occir
i saquejo les capelles,
que això encara és més roí.
I quan, las i sol, arribo
al meu bosc sense camí,
deixo el cap sobre una pedra,
car no tinc altre coixí.
Els estels van apagant-se
mentre neix el verd del pi,
i aleshores se’m presenta
la visió que us vull dir.
Ja davalla l’Àngel negre
tot clamant: -ve-te’m ací!
Se m’acara i amb veu fosca
sol parlar-me sempre així:
-Tots els homes t’anoemen
l’Escapçat de can Medir.
Déu et féu a imatge seva
i ara ets com un bot de vi.
T’he fet lladre, t’he fet lladre,
t’he fet lladre i assassí,
el terror de la contrada
que a tots dóna mal dormir.
En dos trossos, en dos trossos,
el teu ésser vaig partir.
Ja no ets home i en ta vida
no ho podràs esdevenir.
Després calla, i rera una ala
el seu cap vol escondir
per estrafer la parença
que em donà el cop del botxí.
Aleshores semblants coses
acostuma d’afegir:
-Demà escanyaràs un frare,
aquell que de bon matí
sol anar a la Font del Roure
d’amagat a beure vi.
Escomet-lo a la impensada,
que no es pugui penedir
de la seva malifeta
amb la dona del veí.
Quan el vegis sense vida
pren-lo i penja’l dalt d’un pi
per exemple i vilipendi
de la gent del Monestir.

Vull plorar, però no ploro
car els ulls són lluny de mi;
vull parlar, mes no tinc llengua,
vull, què vull sinó morir?
Mon esguard des de la testa
em recorda el meu destí.
Per mos crims van escapçar-me
a la plaça de Robí.

Per tants crims no sóc un home
i el diable em cal servir
amb mon cap sota l’aixella,
tristament fins a la fi.