A
la Mare de Déu de Montserrat

Ben
d’a la vora —volia veure—us,
oh Verge negra —del blanc vestit!
Al vostre estrado —avui pujava,
i us he guaitat de fit a fit
la dolça cara, —que m’ha deixat —tot enternit.

Més
lluny us miro —quan a la tarda
canten els monjos —i els escolans,
i eixint del temple —m’hi giro encara,
i encara us miro —més lluny que abans.
A vostra casa —m’aficïono
i us hi entro a veure -sempre que hi passo,
com els aimants.

Surto
de cara —a les vostres penyes
i en cada una —veig un ensaig
de vostra imatge… sou gracïosa, —penya entre
penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles —els camins vostres —i me n’hi
vaig.

Els
camins vostres —són plens de boira:
per los esquinsos —guaita l cel blau…
No més hi trobo —rebolls i mates
que humils floreixen —en mig la pau,
i aquelles bolves, —que n diuen angels
i que s’hi assemblen —per lo silenci —del vol
suau.

Com
me cor—prenen —els singles vostres!
Com m’esvaeixen —vostres abims!
Les aus que hi volen —són aus xiquetes,
les fonts que hi neixen —són regalims;
entre la boira —són cims de gloria —els
vostres cims.

Tot
jo m’encanto, —no sé l que m passa:
les vostres penyes —m’han encisat.

Més, quan me giro —de cara enfòra,
l’esprit me fuig de Montserrat.

JOAN
MARAGALL