L’ARPA
MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)

I

Pujaren al castell. L’augusta porta

oberta al vent de la tardor estava;

allà la Reina, deturant sa filla,

signà la mar de l’orient llunyana.

I entraren al palau. Sales immenses

mostraven fondes la buidor que esglaia,

i al so de les petjades, s’estremien

els negres cavallers qui les guardaven.

Ai! aquells negres cavallers de ferro

no mouran mai sa poderosa llança…

Al cruixir de les buides armadures

la Reina sospirava.

II

Dins la cambra reial, trista i polsosa,

un trone d’or hi resplandia encara:

la Reina hi va pujar i s’hi va asseure

amb lo record de majestat passada.

Allà baix d’ella s’assegué la jove

i mirava amb tristor l’antiga sala…

-Mare, tos fills i ton poder finiren!

-Filla, tu vius per a conhort encara.

-Què resta, mare, d’aquell temps, que resta…?

La Reina aquí, sense dir mot, plorava;

i fent signe llavores a sa filla

li va mostrar una arpa.

III

L’arpa era antiga que en els jorns de glòria

davant els reis en el castell sonava:

encara dins la pols d’aquelles cordes

notes dormien de dolçura pàtria.

La jove prengué l’arpa, i tremolosos

els sons primers, com a gemecs pujaven.

Després va rompre un torrental de notes,

com fonda pena que plorahnt esclata.

I els ecos, feels qui sempre vetlen,

repetiren la veu tan enyorada,

i es movia dins l’ombra una bandera,

i l’òliba xiulava.

IV

Estols de notes màgiques sortien

de dins les mans de la princesa blanca,

com los aucells aletejant nasqueren

de dins les mans puríssimes de l’auba.

Baixos els ulls, la Reina consirosa

bevia el so de l’harmonia estranya,

i per moments parlava com en somnis,

i sos fills, que ren morts, anomenava…

Tard era ja. La lluna blanca i freda

guaità tranquilament a dins la cambra.

I ningú sap, ai Déu! fins a quin’hora

durà el ressò de l’arpa.