MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)
Aixi tota sola

Així tota sola, ran ran de les ones,

ja en temps de bonança, ja en temps de maror,

anava la trista cantant per estones

l’estranya cançó.

Un vespre d’pratge finí son desvari:

son cos a una cala sortí l’endemà;

i en platja arenosa, redòs solitari,

qualcú l’enterrà.

No té ja sa tomba la creu d’olivera,

mes lliris de platja bé en té cada estiu,

i sols ja hi senyala sa petja lleugera

l’aucell fugitiu…