Poemas y Relatos. Portal de Literatura.



Alfred Nobel


 

 

 

El comte Arnau

I

Els timbals de l'orgia ofenen l'aire
de l'hora matinal, que encara guarda
les quietuts de l'aire de la nit.

I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca
i va a veure a l'abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les montanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen...
«És el comte Arnau!»

II

Adalaisa, l'abadessa,
l'espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
am la barba escabellada
de l'orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada...
I entra rialler en la cambra d'Adalaisa.

Adalaisa mig-riu i està contenta;
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sota-barba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III

—Treu-te la capa, —li demana ella.—
Treu-te la capa, que t veuré més gran.
—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella.
—No, que só l'abadessa de Sant Joan.—

Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa s van mirant.

—Treu-te tu l manto, que t veuré més bella:
sense toca t voldria i sense vel.
—De genolls jo t voldria en la capella:
tant gloriós, faries goig al cel.

—Prô a mi l cel no m fa goig més que si l miro
desde la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buid i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
per xò, ajegut a terra, el cel m'agrada
i m'adormo mirant-lo fixament.

—Altre cel és per mi la tenebrosa
capella ont un altar brilla tot sol:
el còs humiliat sobre una llosa,
l'ànima deslliurada aixeca l vol.

I de la terra i d'aquest món s'oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
—En tos llavis groixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

—Més, són fang. Quan per sempre s'hauran clos,
vindran els cucs i sen faran pastura.
Vull amagrî ls meus llavis i el meu còs
per fer-me tornar l'ànima més pura.—

Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa s van mirant.

—Adalaisa, tu que ets tant vividora
i que ls ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta avida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,

com és que ara malparles de la vida,
per la que estas tant fortament armada?
No t'escau la mirada esmortuida
sota l'arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes palides germanes,
tristos còssos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,
delicia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca-t, Adalaisa, els vels del front!—

I avança Arnau hermosament; prô s gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i, signant-lo an el comte, li diu: —Mira:
aquest encara és més hermós que tu!—

Canta una alosa de la part de fòra,
per la finestra entra l sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l'hora:
el comte i l'abadessa s van mirant.

IV

Totes les veus de la terra
criden contra l comte Arnau
perquè, volent a Adalaisa,
séns ella se n'ha tornat.

«Fill de la terra, —fill de la terra,
comte l'Arnau:
per una imatge
t'has deturat,
per un cadavre,
tu que n fas tants!
«Com el Sant Cristo —no n'he fet cap»
«Què té l Sant Cristo? —Què té l Sant Cristo,
comte l'Arnau?

És fusta morta: —no pot brotar.»
«Ai, sí, que brota! —Ai, sí, que brota!
Valga-m Déu val!
Quina mirada —ella li ha dat!»
«Quina mirada, —quina mirada,
comte l'Arnau,
quina mirada —deu havê estat!»

Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca l plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

V

Nit!... Tota l hermosura d'Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les montanyes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona... després se perd i calla...
L'Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant a Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajeguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
séns gesto ni defensa... Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d'un somni,
fins que mig-riu molt dolçament. Li vola
una estona l somrís entorn dels llavis.

«Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa l dormir d'ella
com onada del mar, i s'aquieta.

«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Més quan ella obre ls ulls, ell desencanta-s,
la pren amb un braçat i se l'emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

VI

Totes les veus de la terra
aclamen al comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tant triomfant:

«Fill de la terra, —fill de la terra,
comte l'Arnau,
ara demana, —ara demana:
què no podras?

—Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s'arrela
i obre la copa en l'espai.

—Els roures viuen i viuen,
prô també compten els anys.

—Doncs, vull ser la roca immobil
entre sols i temporals.
—La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

—Doncs, la mar somovedora
que a tot s'obre i dóna pas.

—La mar s'està tota sola,
i tu vas acompanyat.

—Doncs, ser l'aire quan l'inflama
la llum del sol immortal.

—Prô l'aire ni l sol no estimen
ni senten l'eternitat.

—Doncs, ser home sobre-home,
ser la terra palpitant.

—Seras roure, seras penya,
seras mar esvalotat,
seras aire que s'inflama,
seras astre rutilant,
seras home sobre-home,
perquè n tens la voluntat.
Correras per monts i planes,
per la terra, que és tant gran,
muntat en cavall de flames
que no set cançarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.»

VII

«Tota la nit l'he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No ls obris ara, Adalaisa,
que l mig-dia no és per tu.
El mig-dia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouras les parpelles
quan el cel s'haurá enfosquit.»
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Al punt de la mitja nit
Adalaisa obre ls ulls a les estrelles.
«Arnau, que m puges al cel?
—El nostre cel és la terra.
—Ont anem, Arnau? —Pel món.
—Prô jo miraré al cel sempre.
—Jo l miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
—Jo am mos ulls t'alçaré al cel.
—La carga del teu cós m'aferma a terra.
—Mos ulls faran lleu mon còs.
—Tota tu ets d'eterna dura.
—Els meus ulls són cel en flor.
—I el teu còs fruita madura!»

VIII

El comte Arnau no s lleva,
tampoc no sen va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre am més dalit.

No segueix nord ni via,
que va d'ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no s cança de mirar.

No hi ha res que l deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l'afronta,
l'abat d'un cop rient.

Per xò va deixant rastre
de plors i de renecs;
prô ls seus grans crits de «juli!»
ofèguen clams i precs.

IX

Aquella nit els ulls de l'Adalaisa
se van omplir d'una pietat tant gran
que l comte Arnau s'hi va encisâ una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llençâ un gran crit d'esglai.
Totes les veus de la terra —s'hi van arremolinar;
prô desseguida
l'infant pesà en el ventre d'Adalaisa
i els va tornâ a la terra. I digué Arnau:
«Com s'ha espessit ta figura!
La boca t surt enfòra avida i dura:
demana per l'infant.
S'ha desformat ta cintura
i el teu esguart al cel és menys brillant.
Ja t lliguen a la terra prou forts llaços...
doncs en la terra t deixo... i, ara, adéu.
—Arnau, si jo era teva, no eres meu?

—Jo soc sols dels meus braços i els meus passos.»

X

A punta de dematí,
les monges del monestî,
que dies ha l'havien soterrada,
varen trobâ a la morta fòra l sot,
que tomava la rosada.

JOAN MARAGALL